Fernand Braudel Center, Binghamton University
http://fbc.binghamton.edu/commentr.htm
Comentari núm. 127, 15 de desembre del 2003
Les ambigüitats del lliure comerç
El debat sobre lliure comerç
per oposició al proteccionisme s'ha manteningut durant 500 anys, és a dir,
durant tota la història del
nostre sistema-món modern. A favor del
primer, s'ha argumentat sempre que dóna lloc a la màxima competència i per tant
a la major eficiència en la producció i a la reducció de preus, beneficiant en
últim terme el consumidor. A favor del
segon s'ha argumentat sempre que el lliure comerç té conseqüències negatives
per a diversos factors econòmics nacionals, tant a curt com a llarg termini. A
curt termini incrementa l'atur i provoca el tancament d'empreses locals, i a
llarg termini obliga als països febles a concentrar-se en activitats
econòmiques de menor benefici.
Evidentment, ambdues posicions
tenen raó fins a cert punt, però no són les virtuts abstractes del lliure comerç ni del proteccionisme les que determinen el que
efectivament succeïx. En darrer terme, la qüestió és tant política com
econòmica. Els països que en un determinat moment són particularment eficients
en les activitats productives solen ser els que proclamen les virtuts del
lliure comerç, que, òbviament, afavoreix els seus interessos nacionals ja que
poden vendre els seus productes als mercats estrangers sense la penalització de
tarifes duaneres o altres barreres, i també els permet invertir el capital
excedent en d’altres països. Els països moderadament forts són normalment els
més partidaris del
proteccionisme, jutjant que si poden protegir els seus mercats interns durant
un temps davant de la competència dels productors dels països més forts, podran
millorar la seva pròpia eficiència i desenvolupar un mercat intern capaç de
resistir la competència oberta. Per a ells és una qüestió de temps; la
protecció és temporal. Els països veritablement febles en el terreny econòmic
solen ser també massa
febles en el terreny polític com per a poder erigir barreres proteccionistes.
Però hi ha certes ambigüitats
en els països forts que proclamen les virtuts del lliure comerç, ja que només el defensen
fins a cert punt. Per exemple, en el segle XVII els holandesos (aleshores
anomenats Províncies Unides d’Holanda), que eren els productors (i comerciants)
més eficients d'Europa, predicaven les virtuts del lliure comerç a Anglaterra i
França, llavors més febles; però això no significa que no protegissin certs
mercats. En 1663 Sir George Downing, home d'Estat britànic, va observar
amargament sobre la política holandesa: "És mare liberum en els mars
britànics però mare clausum [tancat] en les costes d'Àfrica i les Índies
orientals". Els britànics van haver de fer tres guerres navals contra els
holandesos per tal d’equilibrar el terreny de joc en el comerç mundial.
Aquesta història s'està
repetint avui en dia. Després de la Segona Guerra Mundial, Estats Units era el
productor més eficient i per descomptat estava a favor del lliure comerç, però
per reforçar políticament les seves aliances contra la Unió Soviètica permetia
que Europa occidental, Japó, Taiwán i Corea del Sud prenguessin certes mesures
proteccionistes, fet que reforçava econòmicament aquests països fins a cert
punt. Quan a la dècada de 1970 van arribar a resultar altament competitius,
Estats Units va començar a queixar-se de les seves polítiques proteccionistes.
Però, precisament perquè els Estats Units s'havien afeblit relativament des del punt de vista
econòmic, aquests també va reforçar les seves pròpies polítiques
proteccionistes en un sector industrial en declivi. El govern nord-americà, com
d’altres governs, es veia sotmès a una intensa pressió política interna per
preservar els llocs de treball i els beneficis dels empresaris locals. Estats
Units va girar als seus ulls cap al que anomenava "mercats
emergents", terme amb que es referia a alguns dels majors països del Sud
del món, com Malàsia i Indonèsia, Índia i Pakistan, Egipte i Turquia,
Sud-àfrica i Nigèria, Brasil i Argentina... Veia aquests països com a mercats
on vendre els productes nord-americans –industrials, de tecnologia de la
informació i biotecnologia– així com llocs privilegiats per a determinades
transaccions financeres, però aquests països s'havien compromès amb una
ideologia desenvolupista que els duia a adoptar certes mesures proteccionistes,
de manera que els Estats Units van haver d'explicar-los que en una era de
"globalització" aquestes pràctiques eren nocives i contraproduents.
Els mercats emergents havien d'obrir-se al mercat lliure, això és, a les
inversions i activitats nord-americanes (i d'altres països).
Els principals instruments per
a aconseguir la submissió a aquest nou règim eren el Fons Monetari
Internacional, el Tresor nord-americà i l'Organització Mundial del Comerç
(OMC), que van establir les regles obligatòries del lliure comerç, destinades
naturalment a aplicar-se a d’altres països, no als Estats Units. El problema de
les regles, malgrat tot, és que els altres també les poden utilitzar. Quan els
Estats Units (i Europa occidental) van tractar d'estendre aquestes regles als
anomenats mercats emergents, van trobar resistència a Cancún, on Brasil va
encapçalar una coalició de les potències mitjanes insistint que les regles
funcionessin en ambdós sentits, això és, que si el Sud havia de desmantellar
les seves barreres proteccionistes Estats Units i la resta del món també havien
de fer-ho (veure Comentari 122, de l'1 d'octubre del 2003). Els Estats Units es
van negar a acceptar-ho i per això va fracassar la cimera de Cancún. Però
encara quedava un problema més gran per als Estats Units. Europa (i d’altres
països del Nord) no estaven gens satisfets amb el proteccionisme nord-americà,
que perjudicava directament els seus interessos. Quan George W. Bush va imposar
tarifes duaneres a l'acer per protegir els productors nord-americans d’estats
electoralment crucials per a ell (com Virginia
occidental i Ohio),
els europeus van denunciar el cas al tribunal de l'OMC, acusant els Estats
Units de violar el tractat. L'OMC va donar-los la raó i van obtenir el dret
d’establir contramesures que amenaçaven productes nord-americans importants en
d’altres estats electoralment importants per a Bush (com Florida
i Michigan).
Així doncs, Bush va retrocedir i va revocar les tarifes duaneres sobre l'acer,
però els europeus no van quedar satisfets. Planegen utilitzar les mateixes
contramesures si els Estats Units no posen fi a les rebaixes d'impostos que
concedeixen a les empreses nord-americanes per a les seves operacions a
l'estranger, que sembla que també violen el tractat de l'OMC. Per si no n’hi
hagués prou amb tot això, quan George W. Bush va anunciar que no permetria que
els francesos, alemanys, russos i canadencs participessin dels contractes de
reconstrucció de l'Iraq, es va plantejar immediatament que això també violava
el tractat de l'OMC. De cop i volta l'OMC –que és pràcticament un invent
nord-americà molt estimat– va començar a aparèixer com una soga al voltant del coll dels Estats
Units. El lliure comerç és meravellós, per descomptat, almenys mentre un no
hagi de suportar també els seus costos negatius.
per Immanuel Wallerstein
[Copyright d'Immanuel
Wallerstein, distribuït per Agence Global. Per a drets, permisos, incloses les
traduccions i la publicació en llocs no comercials, i contacte: rights@agenceglobal.com,
1.333.686.9002 o 1.336.286.6606. És permès baixar-lo al disc, reenviar-lo electrònicament
o enviar-lo per e-mail a d'altres persones, sempre que es mantingui l'assaig
intacte i la present nota de copyright hi vagi adjunta. Per contactar l'autor: immanuel.wallerstein@yale.edu.
Aquests cometaris, publicats quinzenalment, volen ser reflexions sobre l'escena
del món contemporani, mirada des de la perspectiva, no de la impressió
immediata, sinó a llarg termini.]
_____
Email this Commentary to
a colleague
______________________________________________
Go to List of
Commentaries
Go to Fernand Braudel Center Homepage