Fernand Braudel Center, Binghamton University
http://fbc.binghamton.edu/commentr.htm
Comentari núm. 80. 1 de gener del 2002
"El segle XXI: els propers sis mesos"
Els pròxims sis mesos constitueixen un temps particularment perillós, per als Estats Units i per al món sencer. En quina situació es troba la «guerra contra el terrorisme» en acabar aquest primer any del segle XXI? D’una banda, el govern dels Estats Units ha aconseguit alguns dels objectius que s’havia fixat després de l’11 de setembre. Els Estats Units han enderrocat el règim talibà a l’Afganistan. Ho ha aconseguit fent servir gairebé exclusivament la força aèria i amb un cost absolutament mínim de vides militars pròpies. A Kabul hi ha un nou govern de coalició, que de moment actua a les ordres dels Estats Units. Els Estats Units han acomplert això sense cap objecció seriosa de cap altre govern, ni d’Europa o de l’Orient Llunyà, ni per part de Rússia o la Xina, ni de la majoria dels governs del Sud.
Tampoc no hi ha hagut cap objecció significativa a la seva política per part de la població nord-americana. Ben bé al contrari. La política de Bush i, cosa que és més important, l’èxit militar han estat enormement populars. D’aquí que les perspectives polítiques immediates del Partit Republicà (les eleccions al Congrés seran el proper novembre del 2002) han millorat una mica. També és cert que Bush no ha aconseguit capturar Bin Laden «viu o mort», i la probabilitat que això es produeixi disminueix cada dia. I si Bush no se’n surt, això, sens dubte, entelarà la seva imatge.
Els falcons nord-americans, com vam exposar en el Comentari núm. 79, veuen la situació present com una oportunitat que només es presenta un cop a la vida, i estan fent pressió per tots els mitjans per treure’n el màxim profit. Pot ser que s’estiguin guanyant el suport, dins l’Administració nord-americana, d’aquells que només estan preocupats per guanyar les properes eleccions. Un Bush guerrer pot semblar a aquests gestors polítics una millor opció per a obtenir vots que un Bush enfrontat a una recessió econòmica. Per això, s’ha fet ben real la possibilitat d’una intervenció militar en una altra zona (Iraq i Somàlia són les esmentades més freqüentment); és un tema que destaca en l’ordre del dia dels debats polítics de Washington.
D’altra banda, moltes coses no van tan bé per als Estats Units. Sembla que comença a esclatar una quarta guerra entre l’Índia i el Pakistan. Els indis diuen que, si els Estats Units tenen el dret moral de fer servir mitjans bèl·lics per a combatre el terrorisme, ells també tenen el mateix dret moral. Washington es troba atrapat entre la lògica del raonament indi i el fet que, si hi ha realment una guerra, les tropes pakistaneses es desplaçaran des de la frontera amb l’Afganistan a la frontera amb l’Índia, amb la qual cosa s’evaporarà qualsevol esperança d’estroncar el flux d’elements d’Al-Qaida des de l’Afganistan al Pakistan. A més, en aquestes condicions, si Bin Laden es troba realment al Pakistan, el govern pakistanès no s’arriscarà a desencadenar una guerra civil entregant-lo en un moment de combat entre l’Índia i el Pakistan.
I què és el que pot posar fi a la guerra entre l’Índia i el Pakistan? En el passat qui va propiciar la pau va ser la Unió Soviètica. Però si el conflicte no s’atura ben aviat, què passarà dins el Pakistan? Recordem que un dels objectius de Bin Laden ha estat enderrocar el govern pakistanès. Per això, els Estats Units s’estan retorçant les mans, sense saber quina carta jugar, si és que en tenen alguna.
Hi ha també la qüestió menor d’Argentina. El país es troba de facto en fallida, gràcies a una combinació de la cobdícia i de la rigidesa exhibida pel tresor dels Estats Units i el FMI. Potser es podrà contenir l’impacte econòmic d’aquest col·lapse sobre la resta de l’Amèrica Llatina i l’economia-món. Però, resultarà contagiós l’exemple d’una revolució encapçalada per la classe mitjana? En qualsevol cas, el fiasco argentí reforçarà certament els ànims dels qui, en tot el món, desitgen desafiar el més folls decrets del FMI.
No ens oblidem del conflicte entre Israel i Palestina. La situació no havia estat mai tan ombrívola, quant a l’esperança d’aconseguir a curt termini un acord polític que pugui apaivagar els ànims. És ben clar que l’actual govern d’Israel no està interessat en cap acord semblant, ni tan sols en la creació d’un Estat palestí. I els falcons israelians també han aprofitat el moment per a forçar els Estats Units i el Partit Laborista a abandonar gairebé del tot la idea d’una negociació política real amb l’Autoritat palestina, és a dir, amb el poble palestí.
Així, doncs, els Estats Units i el món tenen a les mans simultàniament tres situacions ben explosives, en cap de les quals no pot jugar el mínim paper el poder militar dels Estats Units. Els Estats Units estan reduïts a la diplomàcia, i francament l’administració de Bush no és gaire bona en aquest terreny, perquè els falta el requisit principal, la capacitat de comprendre la base de l’argumentació de la resta del món.
En una tal situació, què poden fer els Estats Units? Una de dues: o bé no gaire, esperant temps millors, o bé el que els francesos anomenen una fuite en avant, atacant fort en alguna nova direcció per distreure l’atenció i l’energia de les múltiples crisis. En aquest sentit, els falcons tenen la seva proposta: bombardejar Bagdad. (No em puc prendre gaire seriosament la idea d’entrar a Somàlia: que hi podrien fer els Estats Units després de desembarcar?) I, si de veritat els Estats Units bombardegen Bagdad, poden esperar aconseguir-hi una victòria quirúrgica com la que acaben d’aconseguir a l’Afganistan? És molt improbable. No solament perquè l’exèrcit de Saddam és més seriós que el dels talibans, sinó també perquè allí no hi ha res equivalent a l’Aliança del Nord. A més, els veïns immediats serien menys entusiastes respecte a un tal afany nord-americà. Turquia s’enfronta al risc del sorgiment d’un Estat kurd al nord de l’Iraq, amb el consegüent impacte en la política interna turca. Aràbia Saudita corre el risc d’una revolta interna si permet la utilització de les seves bases. És cert que l’Iran s’uniria amb molt de gust a la iniciativa nord-americana, cosa que posaria histèrica l’Aràbia Saudita. Com fa voltes la roda!
Pel que fa a la resta del món, considerem els resultats de l’últim sondeig Pew a les elits del món (vegeu http://www.people-press.org/121901rpt.htm). Es van entrevistar dirigents en els àmbits dels negocis, govern, mitjans de comunicació, etc., a França, Alemanya, Espanya, Regne Unit; Polònia, Rússia, Ucraïna; Argentina, Brasil, Mèxic, Veneçuela; Bangla Desh, Índia, Japó, Corea, Filipines; Egipte, Pakistan, Turquia, Uzbekistan; Nigèria, Sud-àfrica. El resultat va ser que, mentre que el 50 % de les elits dels Estats Units són favorables a la intervenció a l’Iraq, només el 29 % de les altres ho són, i això sense grans desviacions arreu del món. Mentre que el 70 % de les elits nord-americanes opinen que els Estats Units actuen concertadament amb altres països, només el 33 % dels altres opinen el mateix. Mentre que només el 18 % de les elits nord-americanes diuen que la política dels Estats Units va causar els atacs de l’11 de setembre, el 58 % de la resta del món pensa que va ser així (el tant per cent més baix entre aquests es dóna a l’Europa occidental, on només el 36 % pensa així). I, finalment, un remarcable 70 % (repartit uniformement per tot del món) pensa que és bo que els Estats Units «se sentin vulnerables».
Així, doncs, els falcons nord-americans no compten amb una aprovació entusiasta per part de les elits de la resta del món (per no parlar de la gent més corrent). I tampoc no compten amb una aprovació incondicional dins dels mateixos Estats Units. Una bona part dels militars nord-americans no creuen que enderrocar Saddam Hussein sigui bufar i fer ampolles. Pot ser que la població dels Estats Units no estigui en aquests moments tan dominada per la síndrome del Vietnam com abans de l’11 de setembre, però penso que els militars nord-americans no l’han superada. No volen desenrotllar una guerra llarga i desgastadora, que saben que els faria perdre el suport de la població nord-americana; una guerra sense objectius polítics clars i precisos, com diuen sovint. I en general, les multinacionals nord-americanes desconfien de les conseqüències polítiques i econòmiques de les iniciatives dels falcons.
Tanmateix, es tracta d’ara o mai. Els propers sis mesos seran el moment de la decisió. I hi ha un gran nombre d’elements impredictibles. Hi haurà nous atacs terroristes importants? Es produiran nous col·lapses econòmics sobtats? Es mantindrà unit el govern afganès? Aquest és, doncs, un moment de gran perill. Si passa, podrem començar a preocupar-nos pels propers cinc anys.
Immanuel Wallerstein
[Copyright d’Immanuel Wallerstein. Tots els drets reservats. S’autoritza descarregar el text del lloc web, enviar-lo a altres electrònicament o per correu electrònic i penjar-lo en llocs d’Internet no comercials, sempre que el text es mantingui íntegre i es reprodueixi la nota del copyright. Per a traduir el text, publicar-lo imprès o de qualsevol altra manera, incloent-hi llocs comercials d’Internet i extractes, contacteu l’autor per mitjà de l’adreça iwaller@binghamton.edu o el número de fax 1-607-777-4315.]
Fernand Braudel Center Home Page