Fernand Braudel Center
http://fbc.binghamton.edu/commentr.htm
Comentari Nº 82, 1 de febrer de 2002
Porto Alegre, 2002
El 1971, la
convocatòria de la primera conferència de Davos va representar simbòlicament (i
en certa mesura també realment) l'inici de la gran ofensiva neoliberal contra
les conquestes aconseguides pels pobles del món en el període posterior a 1945.
Davos anava a ser el lloc de trobada dels poderosos del món -directors dels
principals bancs i empreses, dirigents polítics, figures clau dels mitjans de
comunicació- per a les seves consultes mútues, per crear la retòrica adequada i
per coordinar estratègies.
A mitjans de la dècada
passada semblava que tot els anava molt bé. Els règims del bloc soviètic havien
quedat desmantellats i els moviments d'alliberament nacional històrics
desacreditats o desintegrats. La retòrica del desenvolupament (per no parlar de
la del socialisme) s'havia substituït a tot el planeta per la de la
globalització, enfront de la qual, es deia, no hi havia cap alternativa. Els
partits comunistes s'havien convertit en socialdemòcrates, i els partits
socialdemòcrates defensaven ara un liberalisme de mercat que només empal.lidia
comparat amb el què propugnaven els partits conservadors.
Les forces de Davos
anaven endavant a tot drap; però de cop i volta alguna cosa es va interposar en
el seu camí. L'Acord Multilateral sobre Inversions, debatut en màxim secret i
que hauria deixat fora de la llei les legislacions nacionals que restringien
l'activitat de les corporacions estrangeres, va quedar encallat el 1998, en
part a causa de l'oposició francesa. L'any següent, a Seattle, una inesperada
coalició d'ecologistes i dels sindicats nord-americans es va manifestar tan
vigorosament contra el llançament d'una nova ronda de l'Organització Mundial
del Comerç (OMC) que aquesta no va poder dur-se a terme, i és d'assenyalar que
els manifestants eren sobretot nord-americans. A aquesta li va seguir tot un
seguit de manifestacions: Praga, Quebec, Niça, Gotemburg, Gènova... totes elles
amb gran èxit.
I després va venir el
Fòrum Social Mundial de Porto Alegre el 2001: 15.000 persones arribades de tots
els racons del planeta, de tot tipus d'organitzacions, que insistien que
"un altre món és possible". La premsa del món occidental es mostrava
escèptica, però la gent de Davos va començar a preocupar-se. Van decidir
traslladar les seves trobades a llocs més segurs: Doha, als Emirats Àrabs
Units, per a l’OMC; una remota localitat a les muntanyes de Canadà pel G8; i la
ciutat de Nova York, en lloc del propi Davos, pel Fòrum Econòmic Mundial.
L'atac de l’11 de setembre li va
venir bé a les forces de Davos. Les grans manifestacions, amb el seu risc de
violència, semblaven veure’s amenaçades per l'acusació de terrorisme. La ben
protegida trobada de l’OMC a Doha va rellançar les converses sobre el comerç
mundial. Però ara,
cinc mesos després, ve Porto Alegre II. Aquesta vegada es preveu que podrien
assistir unes 50.000 persones, i la premsa mundial, exceptuant per descomptat
la nord-americana, li està dedicant més atenció a Porto Alegre que a Davos.
És un bon moment per
aturar-se a reflexionar. Amb quines forces comptava la coalició
antiglobalització? La primera i principal és que mostrava una amplitud i
profunditat en quant a suport popular a tot el món que deixa clar que en efecte
hi ha una alternativa a l'agenda neoliberal de les forces de Davos. L’11 de
setembre sembla haver frenat només momentàniament el moviment.
En segon lloc, aquesta
coalició ha demostrat que la nova estratègia antisistèmica és factible. En què
consisteix aquesta nova estratègia? L'esquerra mundial en les seves múltiples
formes -partits comunistes i socialdemòcrates, moviments d'alliberament
nacional- ha argumentat durant almenys un segle (circa 1870-1970) que
l'única estratègia factible abastava dos elements clau: la creació d'una
estructura organitzativa centralitzada, i apuntar com a primer objectiu la
conquesta del poder per una o altra via. Aquests moviments prometien que, una
vegada conquerit el poder de l'Estat, podrien canviar el món.
L'estratègia en qüestió
semblava molt reeixida, en el sentit que, cap a la dècada de 1960, en la
majoria dels països del món un o altre d'aquests tres tipus de moviment havia
aconseguit fer-se amb el poder de l'Estat. No obstant això, s'havien mostrat
manifestament incapaços de transformar el món, i això és el que va posar de
manifest la revolució mundial de 1968, el fracàs de la Vella Esquerra en la
transformació del món. Amb ella es van obrir 30 anys de debat i experimentació
d'alternatives a l'estratègia, que es jutjava fracassada, orientada a la
conquesta de l'Estat. Porto Alegre representa la posada en vigor d'una
alternativa: no existeix una estructura centralitzada, ans al contrari; es
tracta d'una coalició laxa de moviments transnacionals, nacionals i locals, amb
múltiples prioritats, unides principalment en la seva oposició a l'ordre
mundial neoliberal; i aquests moviments, en la seva majoria, no pretenen la
conquesta del poder, o en tot cas no la consideren més que com una tàctica
entre unes altres, i no la més important.
Això, en quant a la
força de Porto Alegre; pel que fa a la seva debilitat, resulta ser la mateixa:
la falta de centralizació pot fer difícil la coordinació de tàctiques en les
batalles més difícils que estan per lliurar-se, i hauríem de comprovar encara
la tolerància cap a les prioritats dels altres entre els molts interessos
representats allà.
I si la conquesta del
poder de l'Estat no és el principal objectiu, aleshores què és? Fins ara, les
forces de Porto Alegre han emprès abans que res batalles defensives, posant un
fre a les forces de Davos en el desenvolupament de la seva agenda. És alguna
cosa sens dubte important, útil, i amb major èxit del que molts haurien previst
fa uns anys. Però això començarà aviat a semblar insuficient; haurà d'haver-hi
una agenda en positiu seriosa. La taxa Tobin (per combatre l'especulació en els
fluxes de capital), l'eliminació dels paradisos fiscals, la cancel·lació del
deute extern del Tercer Món, totes aquestes són propostes útils; però cap
d'elles és suficient per canviar l'estructura fonamental del sistema-món.
El que les forces de
Porto Alegre han d'afrontar més clarament és: (1) analitzar on va,
estructuralment, l'economia-món capitalista, i quines són les seves debilitats
inherents; i (2), començar a delinear un ordre mundial alternatiu. En cert
sentit, l'esquerra mundial es troba de nou en semblants circumstàncies a la de
mitjans del segle XIX, amb una avantatge, i és l'experiència i la consciència
dels errors comesos en els últims 150 anys; així doncs un altre món és
possible, per més que no estigui en absolut assegurat.
Immanuel Wallerstein
(1 de febrer de 2002).
© Immanuel Wallerstein 1998, 1999, 2000, 2001.
Copyright per Immanuel Wallerstein. Tots els drets de reproducció reservats. Els Comentaris poden ser baixats al disc dur,
retransmetre's electrònicament o poden ser remesos a altres via correu
electrònic, però no poden ser reproduïts en cap mitjà imprès sense llicència de
la persona que posseeix els drets de copyright (iwaller@binghamton.edu).
Aquests Comentaris,
publicats quinzenalment, intenten ser reflexions sobre l'escena mundial
contemporània tal com es perceben, no des dels encapçalaments dels diaris, sinó
des de la llarga durada.
Translated for XARXA BASCA ROJA by ENDAVANT.