I. Wallerstein - 85 - Israel/Palestina: Pot haver-hi pau?

Fernand Braudel Center

http://fbc.binghamton.edu/commentr.htm

Comentari N° 85, 15 de març de 2002

Israel/Palestina: Pot haver-hi pau?

Cada cop s'està fent més difícil creure que es pugui veure un final per a la guerra. Sempre ha estat una situació política difícil sense solucions fàcils. Tanmateix, no era inevitable que arribéssim al punt al què hem arribat. Ens trobem en una situació en què dos moviments nacionalistes moderns reclamen la mateixa terra. I no és només que ambdós reclamin una franja territorial en disputa; és que ambdós reclamen tot el territori en qüestió.

En tal situació, tots vam entendre des del principi que només hi havien tres possibles solucions definitives: (1) l'establiment d'un estat binacional; (2) que un o altre bàndol es quedés amb el 100% de la terra (i probablement expulsés o assassinés els altres); (3) que s'arribés a una partició acceptada per ambdós bàndols.

Els estats binacionals són força difícils de mantenir units (Canadà, Bèlgica, Xipre), però sembla virtualment impossible que es formin on abans no existien històricament (i els dos que es van fundar ab initio -Txecoslovàquia i Iugoslàvia- ja no existeixen). L'intel·lectual jueu, ara oblidat, Judà Magnes, que va ser primer rector de la Universitat Hebrea, va lluitar per crear un Estat binacional en el període anterior a 1948, però mai va comptar amb una gran audiència per a la seva opinió. Recentment, alguns intel·lectuals palestins han proposat idees semblants, però tampoc compten amb molta audiència per a les seves opinions. Donat tot el que ha ocorregut, no sembla que aquesta sigui una opció políticament viable.

Després està la idea de la destrucció mútua, que compta amb molta més audiència que la d'un estat binacional. Apostaria (no hi ha enquestes d'opinió fiables) que potser el 30% dels jueus israelians i el 30% dels àrabs palestins estan de fet a favor d'aquesta opció, encara que alguns d'ells ho neguin. Consegüentment, es tracta d'una opció seriosa, i hi ha gent que està treballant seriosament per ella. Per descomptat, els membres de cada bàndol favorables a aquesta opció pensen que la victòria estarà de la seva part, i aportarien llargues anàlisi geopolítiques (per no parlar de l'esperada intervenció divina) per demostrar per què guanyaran. I qui sap? Potser algun dels dos tingui raó, i el món podrà apuntar en el seu compte un altre holocaust -ja sigui d'àrabs o de jueus- i passar a encarregar-s! e d'altres assumptes (a menys, per descomptat, que un o altre aconsegueixi iniciar una guerra nuclear).

Això ens deixa als altres (israelians, palestins i qui no som ni l'un ni l’altre) que no creiem creïble un estat nacional i que ens neguem a contemplar entusiasmats l’Armagedon. Se'ns podria anomenar el camp d'algun tipus de pau. El problema és: Quin tipus de pau? No és tan simple, a qualsevol lloc i en qualsevol circumstància, estar a favor de la pau, ja que hi ha dos tipus d'acords de pau: hi ha els què tallen el pastís aproximadament per la meitat, 50-50, i els què el tallen en un tros molt gran i un altre molt xic, diguem 80-20. I que no se'm parli de justícia. La pau i la justícia no només no són la mateixa cosa, sinó que sovint són incompatibles. Així doncs, si s'està per la pau, sovint cal apartar-se de la idea de justícia, o almenys d'una justícia absoluta.

El problema amb els què estan a favor de la pau és que molt pocs d'ells estan realment a favor d'una solució 50-50. La majoria pretén més aviat solucions del tipus 80-20 en favor d'un bàndol o d’un altre. Això és el que va succeir en les negociacions abans i després d'Oslo en el cas Israel/Palestina. L'única diferència entre Sharon i Barak és que Sharon ha incrementat la desproporció de 80-20 a 95-5. Aquesta és més o menys la diferència entre Arafat i Hamas. Aconseguir un acord més pròxim al 50-50 és quelcom que queda molt lluny. I mentrestant, la guerra s’agreuja, i pot ser que se’n vagi més enllà del control de qui volen la pau.

Què és una solució 50-50? No respondré a aquesta pregunta, perquè els lectors m'acorralarien intentant precisar mil petits detalls. En el passat ja hem tingut en diverses ocasions punts de partida per a una solució 50-50. En el moment actual, la gent discuteix sobre les ambigües propostes del príncep Abdullah. Penso que seria un punt de partida tan bo com qualsevol altre, però ningú sembla iniciar la marxa, i al cap d'un any les propostes d’Abdullah poden ser història, com ho són ja les de Mitchell. En qualsevol cas, el que és important si algú vol arribar a un acord 50-50, no és només un pla, sinó cert esperit, cert grau d'esgotament mutu, i cert grau de pressió exterior.

De moment, aquest esperit no existeix, l'esgotament està només començant a sentir-se, i la pressió exterior és simplement nul·la. Els Estats Units són els aliats d'Israel, com els seus dirigents mai es cansen de proclamar públicament, i això ara és més cert que mai. Si fan pressió, és en favor d'una solució 80-20 pro-israeliana. Els europeus són més equitatius, i és per això que els israelians no volen que representin cap paper. Però els europeus tampoc volen criticar públicament els Estats Units sobre aquesta qüestió. Això forma part del problema més ampli de les relacions entre Europa i els Estats Units. I Abdullah, amb seguretat, no pot fer-ho sol, si és que en efecte està a favor d'una solució 50-50.

Així doncs, què succeirà? És per això que està justificat el pessimisme, encara que sigui terrible ser pessimistes. Després que els israelians reocupin permanentment Cisjordània i la franja de Gaza, que algun bàndol decideixi utilitzar armes biològiques i/o químiques, i que es faci saltar pels aires la mesquita d’Omar i el mur de les lamentacions, podrem jutjar a posteriori quin dels dos bàndols s'ha suïcidat. Aquest serà el tema de moltes tesi doctorals i molts informes periodístics, i fins i tot pot ser que s'escriguin grans novel·les referent a això.

Jo recomanaria ocultar-nos en una cova, encara que ja comprenc que ara existeixen aquestes meravelloses armes que poden matar-nos o desintegrar-nos encara que ens haguem amagat en la més profunda de les coves. Les coses eren més simples l'any passat.

Immanuel Wallerstein (15 de març de 2002).

Copyright per Immanuel Wallerstein. Tots els drets de reproducció reservats. Els Comentaris poden ser baixats al disc dur, retransmetre's electrònicament o poden ser remesos a altres via correu electrònic, però no poden ser reproduïts en cap mitjà imprès sense llicència de la persona que posseeix els drets de copyright (iwaller@binghamton.edu).

Aquests Comentaris, publicats quinzenalment, intenten ser reflexions sobre l'escena mundial contemporània tal com es perceben, no des dels encapçalaments dels diaris, sinó des de la llarga durada.

Translated for XARXA BASCA ROJA by ENDAVANT.