I. Wallerstein - 87Desafiament: Importa la Superpotència?

Fernand Braudel Center

http://fbc.binghamton.edu/commentr.htm

Comentari N° 87, 15 d'abril de 2002

Desafiament: Importa la Superpotència?

George Bush té ara una prioritat in mente, i és la invasió de l’Iraq; Ariel Sharon té una altra prioritat in mente ara, i és destruir l'Autoritat Palestina i eliminar Iàssir Arafat de l'escenari polític. Encara que Bush sent la més gran simpatia pel que Sharon està fent, interfereix en aquest moment amb la seva preocupació principal, i fins i tot Cheney l'hi ho ha dit.

A contracor, Bush ha llançat un ultimàtum a Sharon: Prou! Per a ell no era fàcil fer-ho, en termes de la política nord-americana. Tots li estan tornant l'esquena per això: els republicans de dreta, els demòcrates, el lobby israelià... Però també ha de bregar amb els saudites, els jordans, els marroquins, els egipcis, i fins i tot amb els bahrainins. Aquests últims no tenen pes en la política nord-americana, però tenen bases militars, i la capacitat de legitimar el que Bush desitja fer. També els israelians compten amb un arma per utilitzar contra Bush, el suport intern als Estats Units, i els palestins tenen les seves, la necessitat nord-americana d'un suport tàcit àrab a fi de reduir la indignació mundial quan els Estats Units envaeixin l’Iraq.

Donada aquesta necessitat nord-americana, Bush li ha cridat que pari a Sharon, però aquest li ha dit que no ho farà, i d'una forma no molt educada. El New York Times, al que no es pot considerar entusiasta d’Arafat, deia a l’editorial del 9 d'abril: "És un insult al Sr. Bush i als Estats Units". I efectivament ho és. Bush i Sharon estan jugant a veure qui es talla abans. I fins ara és Sharon qui va guanyant la partida. A això se li diu, indubtablement, desafiar una superpotència.

Què poden fer els Estats Units referent a això? No gaire, i amb això és amb el que compta Sharon. Quines seran les conseqüències? A Israel/Palestina seran desastroses per a la regió. Però a d’altres llocs seran desastroses pels Estats Units. El desafiament és contagiós. Si Sharon pot dur-lo a terme, Per què no Europa? Per què no Rússia? Per què no la Xina? Per què no el Canadà, per no parlar de Mèxic o Brasil?

El poder consisteix en la por dels altres a no poder escapar sense càstig. Això és el que el mateix Bush ha estat dient. Deia que els talibans pensaven que podrien sortir-se amb la seva donant suport a Al Qaida en el seu atac als Estats Units; i ell, Bush, els va demostrar que no sabien amb qui estaven jugant. Pot ser que tingués raó pel que fa als talibans; Però què pot fer amb Sharon? Enviar les Forces Especials? Tallar-los el comerç exterior, o l'ajuda nord-americana? Qui s'està enganyant qui? Encara que volgués, i segurament no vol, aquestes iniciatives estan simplement fora del marc de la possibilitat política.

Cada pas que ha donat Bush l’ha ficat més al fang. Va entrar en funcions decidit a no repetir el que pensava que era l'error de Clinton, la implicació personal en un acord a l’Orient Mitjà. Pensava que es tractava d'una aposta sense esperança que afeblia l'autoritat del president nord-americà. En aquesta posició hi havia certa lògica, per retorçada que fos. Però ha hagut de rendir-se. Primer va enviar a Zinni, després a Cheney, ara a Powell. L'única cosa que li falta és convocar-los a tots a Camp David. I si ho fes en aquest moment, Sharon no acudiria.

Potser, no sé, en les converses privades a la Casa Blanca algú digui que es poden haver donat passos equivocats. Es poden remeiar els errors? El problema és que una mica de cosmètica a la política exterior nord-americana no canviarà gaire. Quan un automòbil es precipita baixada avall i els frens no funcionen bé, cal enginyar-se-les per disminuir la velocitat sense donar la volta de campana. Incrementar la velocitat no sol ser la millor solució. La inqüestionable hegemonia nord-americana s'està ensorrant. Aquest és el missatge que Sharon, que probablement es considera a si mateix un gran amic dels Estats Units, i amb seguretat dels seus presidents conservadors, està enviant al món. I uns altres, menys amistosos cap als Estats Units, i amb seguretat cap als seus presidents conservadors, escoltaran molt clarament el missatge.

Aquest desafiament ha tingut ja un fort impacte a Europa, on l'ambient polític bàsicament pro-israelià s'ha transformat de cop i volta en una considerable desaprovació i fins i tot hostilitat. Benjamin Netanyahu, el crític israelià de Sharon des de la dreta, diu que això demostra el que ell sempre havia cregut, que els europeus encara són antisemites (suposadament a diferència dels nord-americans). Però això no és, en gran mesura, sinó una retòrica estúpida. Alguns europeus són efectivament antisemites, com ho són alguns nord-americans, però l'antisemitisme no és actualment el motor de l'actitud europea, ni tampoc ho és el drama dels palestins, que per a la majoria d'ells és només una qüestió de menor importància. El que els europeus estan fent realment és mostrar la seva conster! nació enfront de la falta d'intel·ligència i el perillós aventurisme de la política mundial nord-americà.

Pel que fa als àrabs denominats "moderats", el rei Mohammed VI del Marroc es permet reganyar Powell a la televisió mundial, i el rei Abdullah de Jordània diu a la televisió que Sharon ha convertit Arafat en un sant, el que vol dir que no pot criticar-lo ara més enllà del que Bush podria criticar la mare Teresa. Pel que fa a Arafat, m'han impressionat els comentaris de Uri Aznery, un pacifista israelià, que el va visitar a Ramallah després del seu confinament, però abans de l'actual ocupació pels tancs israelians. Va parlar de l'aspecte calmat, gairebé serè, d’Arafat, i va dir que li recordava al personatge Kutuzov de la novel·la Guerra i Pau de Tolstoi. Quan els seus generals li van preguntar a Kutuzov que podrien fer si queien sota l'impacte de la invasió de Napoleó, va somriure i va dir: esperar. I quan Napoleó va entrar a Moscou i va comen&cce! dil;ar a caure la neu, Napoleó va decidir per si mateix retirar-se. Tot el que va fer Kutuzov va ser esperar. Arafat està esperant.

Putin i els dirigents xinesos són igualment pacients. També ells estan esperant. Bush, no obstant això, no està esperant, està tractant d'ensarronar-nos.

Immanuel Wallerstein (15 d'abril de 2002).

Copyright per Immanuel Wallerstein. Tots els drets de reproducció reservats. Els Comentaris poden ser baixats al disc dur, retransmetre's electrònicament o poden ser remesos a altres via correu electrònic, però no poden ser reproduïts en cap mitjà imprès sense llicència de la persona que posseeix els drets de copyright (iwaller@binghamton.edu).

Aquests Comentaris, publicats quinzenalment, intenten ser reflexions sobre l'escena mundial contemporània tal com es perceben, no des dels encapçalaments dels diaris, sinó des de la llarga durada.

Translated for XARXA BASCA ROJA by ENDAVANT.