"Cops preventius: els riscos polítics i morals"

Les guerres segueixen sent una realitat en el món. No obstant això, durant al menys cinc segles, els Estats del sistema-món modern han estat lluitant per crear “regles de la guerra” que limitessin d'alguna manera, o fins i tot eliminessin, les accions bèl·liques més brutals i menys justificades. Aquestes regles s'han codificat poc a poc en els tractats internacionals.

El 1945, la Carta de les Nacions Unides distingia entre iniciar una guerra i defensar el propi país contra guerres que uns altres haguessin començat. La Carta accepta la legitimitat de l’“autodefensa” i fins i tot de l’“autodefensa col·lectiva” –això és, acords entre països que estableixin que si un d'ells és atacat, els altres acudiran en la seva defensa. Tot i que en la pràctica aquestes regles s'han violat sovint, pot considerar-se com un tribut rendit pel vici a la virtut que des de 1945 els violadors hagin negat hipòcritament que ho eren; per contra, han insistit que ells no havien iniciat la guerra, sinó que ho havia fet l'altre bàndol. Per exemple, Corea del Nord sempre han negat que iniciés una guerra contra Corea del Sud el 1950, argumentant que havia estat aquesta la què va iniciar les hostilitats. Quan els Estats Units van envair Granada el 1983 van assegurar que ho feien únicament perquè les vides dels estudiants de medicina nord-americans corrien perill, i que per tant Granada s'havia comportat hostilment amb anterioritat.

Durant la llarga guerra freda entre els Estats Units i la Unió Soviètica es deia que hi havia un “equilibri del terror”. Això significava que ambdós bàndols sabien que si un d'ells iniciava una guerra emprant armes nuclears, l'altre estava disposat a respondre de la mateixa manera, i que per tant el principal resultat seria la destrucció mútua. No obstant això, el govern nord-americà va discutir una vegada i una altra (i potser va succeir el mateix en el govern soviètic) si era possible i desitjable desencadenar tal guerra de forma tan inesperada que l'altre bàndol fos incapaç de respondre efectivament. Es parlava doncs de donar un “primer cop” que no seria sinó “preventiu”. Com sabem, això no va arribar a ocórrer. No podem estar segurs de si va ser degut abans que res a raons tècniques (la sorpresa mai seria tan complerta com per evitar una resposta devastadora) o per raons político-morals (un primer cop violaria la Carta de les Nacions Unides). El que sí cal afirmar és que cap administració nord-americana va descartar definitivament la possibilitat de donar el primer cop. Moltes persones creien que això tenia com única finalitat mantenir a l'altre bàndol sobre brases i no perquè cap d'ells hagués pensat mai seriosament en portar-lo a terme.

Després del col·lapse de la Unió Soviètica es va argumentar que ja no caldria preocupar-se pel “primer cop” ja que la guerra freda havia acabat. Però des de l’11 de setembre aquesta possibilitat ha cobrat nova vida. En el seu discurs de juliol de 2002 a West Point, el president George W. Bush va dir: “Si esperem que les amenaces es materialitzin del tot, haurem esperat massa”. És una declaració bastant explícita en el sentit que un primer cop és legítim, especialment des que Condoleeza Rice va comentar el discurs dient: “significa la possibilitat d'anticipar-se a actes destructius en contra nostra per part d'un eventual enemic”.

Bob Woodward va revelar al Washington Post el 16 de juny de 2002 que l'administració Bush havia discutit recentment el possible ús d'equips nord-americans per assassinar Saddam Hussein. Els Estats Units van planejar aquest tipus d'assassinats els anys 50 i 60, sense que cap d'ells tingués èxit pel que sabem. Com a conseqüència de la revelació d'aquests plans pel Comitè d'Esglésies del senat nord-americà el 1973, el president Ford va promulgar el 1976 una ordre executiva prohibint aquesta pràctica. Aquesta ordre va ser mantinguda pels següents presidents nord-americans, inclosos Reagan i Bush (pare). Però és aquesta ordre el que s'està posant ara en qüestió.

A l'últim número de l’International Journal of Intelligence and Counterintelligence (XV, 2, 2002), Jeffrey T. Richelson defensa obertament l’“assassinat com una opció de seguretat nacional”. Val la pena revisar els seus arguments: “No cal pensar que la prohibició [dels assassinats] hagi de ser absoluta [...] Seria més raonable argumentar que els Estats Units haurien de seguir proscrivint-los en la forma actual. Segons interpreten els Estats Units la llei internacional, la mort de dirigents enemics està permesa justament en les situacions que és més probable que siguin apropiades: enmig d'una guerra, durant una sèrie continuada d'actes terroristes, o enfront d'un imminent atac. Per això la prohibició no va impedir el president signar l'octubre de 2001 una ordre que autoritzava l'assassinat d’Osama ben Laden”.

Així doncs, el pla sembla clar. Primer, els Estats Units intenten l'assassinat de Saddam Hussein. Si no ho aconsegueixen (i sembla improbable que ho aconsegueixin), ve aleshores un primer cop preventiu. El president Bush ha indicat repetidament que desitja un “canvi de règim” en diversos països. Dir que això és una violació de la seva sobirania és obvi, però això no sembla inquietar-lo, ja que parla la llengua del poder, no la de la llei. Encobreix aquesta llengua del poder amb la de la moralitat: la lluita contra el terrorisme i per la democràcia. No analitzaré aquí l'eficàcia política d’aquests plans. Ho he fet a d’altres llocs, i l'eficàcia política és precisament el tema de debat en el si de l'administració i el Congrés nord-americans i entre diversos dirigents de la Unió Europea.

Però no es tracta únicament de política, sinó de llei i moralitat, i aquestes dues qüestions semblen suscitar menys debat. A la gent senzilla, com jo, ens sembla clar que “anticipar-se a actes destructius” no és el mateix que “defensar-se”, per una raó molt simple: l'única defensa que reconeix la llei és la què es produeix enfront d'un atac. La pretensió de desencadenar un atac no és encara un atac, ja que mai se sap si aquesta pretensió es durà o no a terme. A més, qui ataca preventivament fa la seva pròpia interpretació d'aquesta pretensió i pot interpretar-la incorrectament (el que succeeix sovint). Les lleis no m'autoritzen a disparar sobre algú per haver-li escoltat dir coses lletges de mi que em duguin a pensar que un dia o altre pot provar de matar-me. Ara bé, si aquesta persona m'apunta amb una pistola, puc matar-la en defensa pròpia. Sense aquesta distinció elemental, ens trobaríem en un món sense llei.

Després està la qüestió de la moralitat. Aquesta depèn d’allò raonable dels nostres actes. I les raons requereixen tenir en compte fins a quin punt podem estar equivocats. No sembla haver moltes senyals que cap membre de l'administració nord-americana es preocupi pel fet que possiblement ens equivoquem. Però aquesta preocupació, aquesta auto-anàlisi, és decisiva per a la moralitat. Una guerra preventiva és una acció irrevocable, no un delicte menor que pugui rectificar-se, diguem, mitjançant una compensació financera. Mor gent, i en la majoria dels casos, molta. Qui desferma un cop preventiu pot dir que desitja impedir que uns altres (els seus amics i la seva família, els seus compatriotes) morin en l'esperada agressió de l'altre bàndol. Però en qualsevol cas serà ell qui dispara i mata primer. Si això no queda cobert pel manament “no mataràs”, hi ha quelcom que sí ho estigui?

Em sembla ridículament simple. El “primer cop” va contra la llei internacional. El primer cop és immoral. Si només fos un error polític, podríem sobreviure a ell. Però un error en la llei (d'aquesta magnitud) soscava la pròpia existència de la llei. I un error en la moralitat (el que alguns en diuen pecat) és quelcom que ens transforma, i no per millor.

Immanuel Wallerstein

Copyright per Immanuel Wallerstein. Tots els drets de reproducció reservats. Els Comentaris poden ser baixats al disc dur, retransmetre's electrònicament o poden ser remesos a altres via correu electrònic o penjar-se a llocs no comercials d’Internet, sempre que el text romangui íntegre i es reprodueixi la nota del copyright. Per traduir aquest text, publicar-lo en forma impresa o en qualsevol altra, inclòs llocs comercials d’Internet o extractes, dirigiu-vos directament a l’autor a (iwaller@binghamton.edu); fax: 1-607-777-4315.

Aquests Comentaris, publicats quinzenalment, intenten ser reflexions sobre l'escena mundial contemporània, tal com es dedueix dels títols dels lliuraments, però amb una perspectiva a llarg termini.